La nova legislació en matèria de gestió de residus agafa a molts municipis a contrapeu. Si bé és cert que en els darrers anys s’han fet passes importants per interioritzar que cal un canvi de model de recollida i s’ha de tendir cap a la identificació, ens trobem amb una gran quantitat de febleses que, des del nostre punt de vista, ens dificulten fer aquest camí. A continuació presentem els que considerem els principals vuit reptes a curt termini.

En primer lloc existeix una limitació important a nivell politico-social. El rebuig i desconcert que genera entre la major part de la població la implantació de models que “obliguen” a lliurar ben separats els residus, impacta directament sobre l’assumpció de la responsabilitat política d’implantar sistemes eficients que garanteixin els millors resultats quantitatius i qualitatius. És important avançar cap a una despolitització de la gestió dels residus i arribar a consensos que ens permetin implantar models que fomentin la prevenció i el reciclatge.

En segon lloc, un dels factors que actualment representa una major feblesa és el fet de no disposar de sistemes homologables d’indicadors que permetin comparar els diferents models. Cal deixar de comparar percentatges de recollida selectiva i treballar dades basades en la captació en kg/hab./any bruta i neta i, sobretot, comptabilitzar els mateixos fluxos en cada cas. En aquest sentit, no tots els models de recollida amb identificació ens permeten assolir els mateixos resultats. Cal diferenciar entre individualització i identificació i cal definir bé els objectius per acabar implantant el model que realment permeti assolir-los.

En tercer lloc, és important fer esment a la recollida comercial. Encara ara, en la majoria dels casos, el cost de recollida i tractament que suposa aquest servei s’assumeix dins la taxa de recollida domiciliària. A vegades, costa molt que els municipis entenguin que la gestió dels residus forma part de la pròpia activitat lucrativa i que, per tant, és un cost que cal que internalitzin. No s’entendria en cap cas assumir el cost de subministres com la llum, l’aigua o el gas, però en canvi n’assumim part del de la gestió dels residus comercials. Cal tendir cap a models on cada activitat assumeixi el cost que representa la gestió dels residus generats i evitar sobredimensionar freqüències de recollida de forma universal.

En quart lloc, un repte a part és el de les grans ciutats. En aquest cas el model fàcil sembla que ha de ser mantenir els contenidors a la via pública i instal·lar-hi sistemes de control d’accés.  Però aquesta solució pot no ser tan màgica. La manca de control en les aportacions, el risc d’increment d’abandonaments als entorns dels contenidors, el risc d’increment d’impropis , el vandalisme i els elevats costos de manteniment i recanvis poden fer que el model no sigui l’òptim, tot i semblar el camí fàcil.  Sovint sistemes mixtes on hi conviuen la individualització amb el control d’accés són els que garanteixen millors resultats. De fet, en les grans ciutats és on més s’evidencia el conflicte polític i social a l’hora d’implantar aquests models, la qual cosa lliga amb el primer repte i, per tant, és on cal major valentia i responsabilitat per evolucionar cap a models eficients.

En cinquè lloc, hi ha un gran desconeixement de com realitzar les implantacions i el manteniment de les bases de dades per acabar implantant un sistema de taxes basat en el PxG (pagament per generació) o el PxP (pagament per participació). A més, en alguns casos, hi ha multiplicitat de bases de dades i plataformes de gestió que fan impossible qualsevol possibilitat d’unificar-les i creuar dades. Això pot acabar comportant la necessitat de reiniciar el projecte en el moment d’implementar les noves taxes, el que comporta una doble despesa i una gran ineficiència.

En sisè lloc, manquen dades fiables a nivell de costos de servei, especialment en el relatiu al manteniment de la tecnologia. Aquest factor pot acabar produint l’elecció d’un model que resulti ser insostenible econòmicament, el que esdevé greu si això es detecta una vegada s’ha iniciat un nou contracte de llarga durada.

En setè lloc, i relacionat amb els costos, ens trobem amb una gran limitació a nivell de tractament. Existeix una forta disparitat de costos de tractament de FORM (fracció orgànica de residus municipals) i resta en funció del destí, la qual cosa comporta que en molts casos el diferencial no sigui prou important com per incentivar una recollida més eficient i amb millors resultats, tot i el retorn del cànon. A això cal afegir-li, en alguns contextos, costos de transferència, que encara contribueixen en major mesura a reduir aquest diferencial. Cal analitzar de forma acurada aquesta situació i plantejar solucions per tendir a la homogeneïtzació d’aquests diferencials i assegurar la igualtat de condicions entre municipis.

En vuitè lloc, existeix un problema relatiu a la gestió i al tractament de la FORM. El sistema de tractament actual es basa en la centralització del tractament, fet  que, en molts casos, va en detriment de la qualitat i del potencial d’ús del producte final obtingut. Apostar per la descentralització del tractament de la FORM no només ens permetria millorar l’eficiència del procés, ja que es reduiria la necessitat de transferència i transport, sinó que garantiria la màxima qualitat del compost i la seva aplicació propera al punt de generació.

En resum, ens plantegem vuit reptes imminents que, si aconseguim resoldre’ls, ens han de permetre fer el pas definitiu cap a una gestió de residus més eficient:

Aquest és un breu resum dels reptes més immediats que hem d’afrontar i en els propers insights els anirem desenvolupant i desgranant per aprofundir-hi.